Els premis LAUS del Disseny Gràfic i la Comunicació Visual són l’activitat més mediàtica del disseny gràfic del nostre país. Valdria la pena reflexionar-hi: realment la imatge que projecten dóna a la professió més pes socialment? No volem obrir un debat sobre la qualitat dels projectes, que en tenen, i molta. Discutim sobre si els LAUS són o no una oportunitat perduda per ensenyar a la gent que el disseny gràfic és útil, que ajuda a viure millor, a educar, a diferenciar-se, a vendre, a exportar, a superar la crisi, a fer les coses usables… Ens encanten els projectes premiats (evidentment, som dissenyadors!), però els trobem un xic endogàmics.
Al mateix temps que faig un cop de vista als premis d’enguany, agafo el llibre The book of envy (“tela” amb el títol, dóna per a una altra entrada al blog!) i el comparo amb els premiats d’enguany, amb obres premiades similars, moltes dels mateixos clients… Em pregunto: què pensa un “no-dissenyador” quan té un llibre com aquest a les mans? Quina idea s’endú de la professió? Com és que només es premien els resultats formals? Per què no es premien també els resultats obtinguts gràcies al disseny? Per exemple, aquell logotip que ha ajudat una empresa a diferenciar-se, o aquella publicació dissenyada per disminuïts que pot facilitar a algú la vida. O la senyalística, que ens guia cada dia, sense cap pretensió més enllà de ser útil… Mil i un exemples d’excel·lència que mai no seran premiats. Sincerament, pensem que un enfocament nou dels LAUS ajudaria encara més a prestigiar la professió.
Pel que fa a l’organització, els socis de l’ADG-FAD hem d’estar agraïts a la junta per la seva dedicació. Es noten les hores i la il·lusió que dediquen a promocionar el disseny. Que ningú no en tingui cap dubte: els premis LAUS són transparents. Fa temps que coneixem la gent de l’ADG-FAD i podem posar la mà al foc per defensar la seva honestedat. Hem vist el procés de selecció per segona vegada i ho afirmem amb rotunditat: no hi ha trampa, ni pernils, ni viatges, ni res de res.
El jurat premia els millors projectes amb tres estatuetes: bronze, plata i or. Quan Cel·lulitis Crònica va arribar a l’auditori del FAD, a les quatre de la tarda, el jurat ja havia seleccionat els projectes que mereixien guanyar “els Goya” en la categoria de disseny gràfic, és a dir: disseny de llibres, revistes, cartells, logotips, packaging…
A les taules hi havia els projectes mereixedors del bronze i el jurat decidia quins havien de guanyar els premis de plata, els d’or i el Grand LAUS. Era curiós veure companys de professió (molts d’ells són referents per a nosaltres) discutint sobre els projectes, observar les dinàmiques i la manera com s’influeixen els uns als altres. Aquestes dinàmiques fan que una peça sigui elevada del bronze a la plata o a l’or (o al Grand LAUS!). Si el jurat hagués votat sense debat, en la intimitat, els resultats haurien estat diferents, segur.
Els premis d’aquest tipus, per definició, no són justos. Hi ha una quantitat enorme de projectes i sembla impossible valorar-los tots amb profunditat en un sol dia. A més, hi ha categories que tenen més projectes de molta qualitat que d’altres. La nostra opinió és que, per allò de tenir els premis ben distribuïts per categories, alguns LAUS de bronze mereixerien la plata o l’or.
